«Soc una dona que aviat farà quaranta anys i que voldria poder existir en aquest món sense haver de preocupar-se constantment de les violències de gènere i sexuals de què podríem ser víctimes les meves amigues, les meves filles o jo mateixa. He observat els canvis que ha impulsat el moviment #MeToo i també l’embat reaccionari que pretén tornar a relegar les dones a la seva condició de segon sexe.

Quan vaig descobrir els terribles crims comesos contra Gisèle Pelicot, vaig entendre que en aquesta història confluïen totes les qüestions filosòfiques sobre les quals he escrit i que em toquen de prop quan es tracta de les relacions entre les dones i els homes: la submissió, el consentiment i les injustícies de gènere en la sexualitat heterosexual.

Vaig dubtar d’anar al judici de Mazan, però em vaig adonar que, com a filòsofa i com a dona, havia d’escriure sobre la meva experiència en aquell procés i exposar-hi les meves reflexions. Havia de respondre la pregunta que m’obsessiona: es pot conviure amb els homes?»